Deixar estar allò que no sé de tu, perquè quan vas a lloure, jo no hi som. I en aquest punt, sense tenir-ne esment, sé distreure’m com si fos a casa, i la mala herba em creix a la mirada. De cop i volta i només de rampellada, sé que no he de fugir d’aquesta nuesa de no saber què m’encalça quan m’he perdut de vista.