Prop del monestir d’Escaladei, veig el primer arbocer. Les cireres encara estan una mica verdes, però algunes ja pinten de vermell. Sobre les fulles d’aquell arbust creixen les erugues de la papallona Charaxes jasius, un dels éssers vius més bonics i admirables de Catalunya. Durant la meua adolescència, les vaig buscar ansiosament en els arborcers de la serra de la Calderona: vaig trepitjar barrancs i trencalls, vaig enfilar-me per les pendents més costerudes, vaig regirar fins a l’últim matoll. Les erugues em feren cua, sistemàticament. Són verdes, aixafades, amb quatre banyes al cap, amb uns punts vermells a la punta. Mai no les vaig descobrir, tot i saber per altres entomòlegs que hi eren. Quan veia algun fruit madur feia un mos, i tinc el record d’aquella recerca amb el seu sabor farinós a la boca. La meua magdalena proustiana en aquest cas és el fruit característic d’aquest arbre. Quan regressava cap a casa, amb les mans buides, en un dels seients de l’autobús que em retornava a València, sentia unes punxades al cap. Més endavant escriuria al meu Bestiari, referint-me a les cireres de l’arboç: «Els grecs ja coneixien els perills que amagaven aquelles carns roges, i els llatins l’anomenaren unedo, fent especial referència a la dosi recomanada d’un fruit per persona (unum edo, que significa jo en menge tan sols un, i per això Linné va batejar aquest arbre amb el nom d’Arbutus unedo)». I ara entenc que aquell mal de cap que sentia quan regressava cap a casa no era degut a haver fixat massa la vista sobre les fulles de l’arboç buscant aquells cucs esquerps, sinó que m’havia excedit menjant els seus fruits. Però per tot això aquest arbre, que tant estime, sempre està tenyit amb aquell record de derrota, íntima i quasi inexplicable.