Costa de veure’l com a tal, perquè és verd i bell i perquè potser esperes trobar-hi a prop la llarga barba blanca del Panoràmix i un globus de còmic que digui que ja no tinc edat d’enfilar-me als arbres, jo, per Tutatis! Costa de veure’l com a tal però aquí el tens, senyorial, arrapat com una ventosa al pi que resignadament l’ha de sostenir, clavant-li les arrels fetes haustoris i xuclant-ne l’aliment. És el vesc, amb les fulles com astes d’helicòpter, carnoses, i el fruit de boletes enganxoses i tòxiques, mortals.
A l’hostatger, no el mata, val a dir. Només se n’aprofita una miqueta.
I fa bonic.
Qui sap què en pensa el pi.