Hi deu haver alguna cosa més enllà del sentiment dolorós cristià. Hi deu haver alguna cosa que esquitxa la pietat d’amor. Una vegada que vaig entrevistar el poeta Lluís Solà me la va explicar així, aquesta paraula:
«A la Il·líada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència... I diu que li torni el cadàver del fill. Es discuteixen i en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat».
Pietat ve de pietas, que és una paraula «precristiana» —em va referir en Solà.
Per sobre de la cartoixa d’Escaladei hi ha la Pietat, l’antiga casa del prior. D’Escaladei impressionen els arcs de l’entrada, que es tanquen a la vista de qui queda fora i resguarden el que ja és a dins, protegit pel racó mig circense, mig misteriós que forma la filera imponent de roquissars de la serra del Montsant. «Per mi, el patrimoni més gran d’aquí és la Serra del Montsant», va proclamar en Lluís Porqueres, caminant per sobre d’Escaladei, per sobre de «la mongia» —com l’anomenaven els del lloc—, quan érem a tocar de la Pietat.
Enrunada de fa anys, al davant de l’antiga casa del prior, es mantenen dempeus un cedre del Líban i un til·ler. Calmosament desafiants.