Diria que dues de les coses que més he sentit aquests dies són «Consell Comarcal» i «Diputació». Mai no m’havia aturat a pensar com deu ser la gestió d’un territori amb una densitat de població tan baixa. A la Morera, la Fina, que n’ha estat alcaldessa i que encara forma part de l’equip de govern, ens explica que els alcaldes dels pobles que no arriben a un mínim d’habitants no poden deixar la feina perquè no reben cap retribució per exercir el seu càrrec. No en tenia ni idea i em sembla molt gros: quan acabes de fer la feina que et dona de menjar, has de bregar-te amb els problemes del poble. La política local a molts pobles del Priorat, doncs, es fa ben bé per amor a la terra i les grans decisions es prenen als ens comarcals i provincials, on els gestors locals sembla que hagin de demanar audiència per aconseguir alguna engruna. Juraria, pel que expliquen, que no els acostumen a rebre amb els braços oberts. Les batalles polítiques, sembla, tenen a veure amb la quotidianitat, amb el benestar de la gent que hi viu. De vegades amb coses que es donen tant per fetes com les canalitzacions, l’urbanisme públic, el transport o l’educació. Parlar d’equipaments culturals o d’interpretació del territori són paraules majors i un munt de paperassa, súpliques i gent que mira cap a una altra banda mentre tu esgarrapes hores per omplir formularis de subvencions mentre el brou va fent a la cuina.