Al Priorat comença —amb tots els matisos que vulgueu— el parlar aponentat, que és la base del meu idiolecte. Escolto amb fruïció aquestes ‘e’ nítides que defugen la neutralitat, que tant s’assemblen a les d’enllà el riu Algars, que és el país d’on vinc.
«De ponent, ni dona ni vent» sentia a voltes quan vivia a Barcelona. Però vet aquí que a ponent vaig tornar. Les meues filles són ara ponentines, per als prioratins. Mireu-vos-ho des d’aquest punt de vista: som del llevant d’Aragó.