A Roser Vernet
Seiem a taula al menjador de casa,
Claustre, l’enòloga, ens parla de vins,
dels no acabats, dels de mitja criança,
dels morats de garnatxa, de les tines,
del gust mineral de la llicorella...
El tast enceta el primer vespre junts,
la literatura i el vi el motiu
de la trobada amable a un Priorat
per descobrir, per escoltar i viure.
Josefa Contijoch, Jaume Copons,
el Pau Vadell, la Maria Cabrera,
Ramon Erra i una servidora,
tots de la mà atenta de Roser,
ànima, pell i memòria al Centre
Quim Soler, perxe, sostre, estima, abric
d’una cultura viva en les parets,
pedra recer d’esforços i projectes.
Hui l’habitem per primera vegada
i sé que no tinc prou amb les paraules
d’aigua de contextos de mar i arena
del discurs heretat als meus paisatges,
i sé que són insuficients per dir
(si el llenguatge és el límit del món)
la taula que parem amb altres termes,
el tast dels nous sentits a un territori
que engrandeix els canals de la consciència.