El món neix ara mateix, a sota d’un castanyer. No són els violins sinó nosaltres aquesta música que de les branques penja, com un vent de veu en penombra, un hàlit només, una secreta harmonia que enlluerna la llum i no crema als dits, i no trenca al cor, i a la pell oferida és crepuscle, càntic, pura carícia o arc de l’aire. Aquesta és, ignota, tota la dansa, la veritable follia, néixer i morir, recorda, latència, llinda i últim desig: no esperar, no esperar mai que fos un llambreig l’única espera al final de la nit. Bach ens inunda. Ens conviden vinyes amunt. Lo Morral presideix el món i el far del dia giravolta oliós: tornem a nosaltres, però no dels altres —d’aquells no tornem mai. En el naufragi hi trobem un mar de vi dolç; núvols a trenc d’ona, llum lentíssima d’àncores i sal... Alenem, alenem, alenem, car cel amunt, despietat, se’ns emporta un raig. Amb vent de mar, a rodolons, la solpostada cau als nostres peus com un nen embriac de raïm que, coll avall, amb fressa i aura de pàmpols, l’ànima eixala.