Es va despertar vestit, sobre el cobrellit, la finestra oberta i les cortines voleiant. Feia molt de fred. Molt. Tenia els braços i la pell del rostre glaçada, però, estranyament, se sentia confortable.
—Potser m’he mort.
S’hauria de moure per comprovar-ho, però no en tenia cap gana. Del defora entrava la llum malaltissa del fanal de baix consum. Imaginà la moto al carreró, tranquil·la, adormida, arrambada a la paret.
Un gemec estripat ressonà a la cambra de la vora.
—Algú que somia —li digué una veueta a cau d’orella.
«I tu com ho saps?» es preguntà. «Potser necessita ajuda. Potser...» però ja s’adormia de nou.
Es va despertar amarat de suor. La cambra era totalment fosca. (La cambra? Quina cambra? On era? Qui era?) Va fer un gemec que volia ser un crit. Apartà les flassades i s’assegué al caire del llit. Un fred molt viu glaçà la humitat del pijama. Tornà a colgar-se, espetegant les dents. Sentia por, una por diferent del que mai havia sentit. Sabia qui era, però no ho recordava; sabia també on era, però, alhora, sabia que era impossible que fos en aquell indret.
S’adonà que hi havia algú ajagut vora seu, que dormia amb placidesa. Havia d’encendre el llum, però la mà només topava amb objectes estranys escampats pel que devia ser la tauleta de nit. No volia que l’angoixa s’apoderés del seu ànim.
—Relaxa’t. Respira —va dir-se.
S’adormia de nou com qui cau dins un pou. Un pou. Li vingué la veu d’en Pau Riba cantant molt fluixet «La vella del fons del pou, és morta de panxa enlaire», com una cançó de bressol que l’amanyagava. Quan arribà allò de «...és morta mirant la llum a través de l’aigua» ja havia perdut la consciència.
Es va fer de dia, i es despertà definitivament. Va recordar tot això, malauradament. En realitat sabia que no havia estat un somni, però per protegir-se de la follia va agafar un paper i, sota el títol de Somni, ho va escriure tot.