En lingüística, s’anomena increment l’adjunció a l’arrel d’un verb d’un element de naturalesa discutida, diguem-li morfema.
El cas més conegut és el dels verbs incoatius, tots ells del grup III (verbs acabats en -ir), que tenen com a increment una cueta (-eix-, -esc-, -ix- o -isc-, segons la zona) al present d’indicatiu (influeix), al present de subjuntiu (transgredeixi) i a l’imperatiu (frueix!).
L’increment velar és una mena de cueta semblant que es dona en els verbs dels grups I (acabats en -ar) i II (acabats en -er o -re). La forma de la cueta, en aquests casos és -gue- o -gui-.
Al Priorat, és típic fer un increment velar en els infinitius de molts verbs del grup II (calguer, sapiguer, poguer, volguer...), en els gerundis de tota mena de verbs (diguent, creguent, caiguent, tinguent...) o en l’imperfet de subjuntiu de verbs dels grups III (dormigués, llegigués, sentigués).
El cas més curiós, però, és el del present de subjuntiu de verbs de quasi tots els grups, que pot tenir l’increment velar (plòrigues, sàpigues, mòrigues) i multiplicar-lo (plòriguigues, sàpiguigues, mòriguigues).
Això, que no he trobat proves que estíguiga estudiat, s’hauria d’anomenar superincrement velar, perquè hi ha la condició que es púguiguiga allargar infinitament i arríbiguiguiguiga a crear un munt de sobreesdrúixoles, tan poc freqüents en català.