Una taca poblada d’ombres esfilagarsades m’envolta per la carretera que m’allunya del meu entorn. I m’endinso en un territori banyat per la llum rogenca d’un sol ponent que encara fa més roja la terra i més roig el foc del record d’un calorós estiu que va danyar un univers que, pobre i oblidat, s’ha encrostat per la negra ressecor que fa mal. I les tímides taques del verd que havien estat vida, respiren assetjades per un no-res de color de fum i cendra. I amb el cor atapeït encara, penetro en un tendral món farcit de bancals sostinguts per murs de pedra seca que, disposats en faixes llargues, arriben fins al cel. Em costa, però, obviar la tristor de la tardor, aparentment eterna, que m’ha provocat la porta d’entrada al Priorat.