Un tros de terra de Porrera duu aquest nom i fa de punt geodèsic de la quotidianitat i el pas del temps. El pagès l’assenyala i el tradueix. «Just allí hi havia una alzina. Els més vells expliquen que quan l’ombra d’aquella muntanya arribava a l’alzina, era hora d’anar cap a casa». Necessitem fites on agafar-nos. La continuïtat d’aquestes fites, que passen de mà en mà com una fogaina que no s’apaga, i la tossuderia en abastar-les ens manté dempeus. Només vinclarem l’esquena per mirar la terra. Per res més.