L’enòloga Claustre Grau ens parla del vi, amb aquella logomàquia tan musical que empren els que saben d’això. Que si un negre sap a gerds o a fruits del bosc, o un blanc a flors de primavera. Potser hi ha un bri de massa en tot allò, i no ho dic per Claustre (que és discreta i una excel·lent professional). Sempre he begut el vi sense voler buscar-li tants matisos: d’una manera efusiva i optimista, quan no pantagruèlica. M’agrada saber si és monovarietal, o si s’han emprat diverses varietats, però poc més. I m’agrada esbrinar d’on venen aquells noms: garnatxa (per corrupció del seu lloc d’origen Vernazza, a la Ligúria), Shiraz (portada de Pèrsia per uns eremites), ull de perdiu (nom preciós, autèntica metàfora vegetal, que al·ludeix a la grandària dels grans: en castellà, el ridícul tempranillo), merlot (que segons alguns vol dir en bordelès ‘petit oiseau noir’, això és, merla!)... En fi, potser massa literatura. Beveu i no doneu tantes voltes a les coses, excepte les inevitables provocades pels efectes de Baco. I carpe diem.