Escriure en el voraviu dels fets i desfilar-se. Esvorar-se en el poema. Entres a la garriga d’aquesta anòmia, perdut i atordit, tresques com un esperitat, passes les mans per l’escorça d’una alzina, una cama decanta una falzia i sents aquella remor seca de les fulles. T’agradaria que els mots s’estremissin com el ventall d’una falguera. I en aquesta claror embromada que s’ha esplugat l’esclafit i el centelleig, et clivelles com una magrana. I arribes allà, a la carena, a la punta de la llengua, on acaben alguns mots.