L’escriptor arriba a la Big House a l’hora foscant. Ha parat de ploure, però segurament hi tornarà al cap d’una estona, perquè el cel sembla tan tèrbol i remenat com sempre, una pasterada de porridge gris. El senyor Hackney, el taxista que l’havia portat ja altres vegades, el deixa davant de la porta principal, gira la furgoneta a l’esplanada de gravilla i se’n torna cap a Monaghan. A aquella hora de la tarda només se sent feinejar les noies de la cuina. La Lavinia sí, se’n recorda de l’escriptor, és clar, el rep amb una abraçada presbiteriana i li confirma —després de comprovar-ho en el llistat penjat a la porta de la bugaderia— quina és la seva habitació. L’antic estudi de sir Tyrone. Ja sap on és. Deixa les bosses damunt del llit i baixa de seguida al menjador, perquè ja gairebé són les set i s’acosta l’hora de sopar. L’escriptor vol presentar-se als seus nous companys, per trencar el gel com més aviat millor. Sap que, al cap de tres o quatre dies d’estada ja seran amics per sempre, però els primers moments sempre són una mescla estranya de malfiança i de timidesa: ha arribat un element nou, i ja veurem com lliga amb la comunitat. A les set en punt algú fa sonar el gong de l’entrada. De mica en mica comença el moviment: portes que s’obren, passes damunt del parquet que grinyola. Els primers d’arribar al menjador ajuden a posar el menjar —pasta, salmó al forn i amanides— damunt la taula. A mesura que arriben els companys l’escriptor es va presentant i respon a les poques preguntes que li fan. Escriptor. Vinc d’Andorra, sí, sabeu on és? M’hi estaré quinze dies. És la tercera vegada que vinc. M’agrada molt. Escric. Bé, ho intento. Una novel·la.
Seuen a taula. L’escriptor, que ja té l’experiència dels altres anys, es posa en una cantonada, al costat de la Pat, la directora, i d’una noia grassoneta de la qual només ha retingut el record d’un nom gaèlic més aviat gutural i que diu que fa poesia. A les cantonades no hi ha tantes converses creuades, i és més fàcil defensar-se entre aquella selva d’accents impossibles. La Lavinia, abans de marxar cap a casa seva, demana si algú vol vi.
—No, encara ens queden un parell d’ampolles d’ahir— contesta algú.
Serà el Boomerang Bay, pensa l’escriptor: el vi australià de la casa, que troben a bon preu i mira, fa el pes. Però de vegades n’hi ha de Sud-àfrica, de Xile, vins grecs, búlgars, francesos barats, algun Rioja: els estadants no solen tenir manies i quan arriben o van a comprar a Cootehill porten el que troben.
Res de Boomerang Bay. L’etiqueta li és prou familiar: la destral neolítica que avisa que allò és un Margenada del 2008. 14,5º. Garnatxa vellíssima. És el vi que fa la Céline, l’adalil, sí. No pot ser. L’empaita, el persegueix. No el deixarà mai en pau. Què deu estar fent, ara. Potser que la truqui quan torni a casa.