abastar
-
El camí de l’estació de Tarragona fins al Molar ens ha ofert més d’una sorpresa. Primer, pel dia tan assolellat que feia i, després, pel paisatge. La carretera ens havia portat per una plana amable on, cap a l’oest, s’albiraven elevacions en el terreny i, poc després, una serralada. Més tard, la via serpentejava per revolts, cada cop més tancats. Així anàvem fent camí entre muntanyes i la visió que teníem des d’allà baix no mostrava camps ni poblacions. Per anar a les viles, calia deixar la ruta, com vàrem fer per arribar al Molar. Per això, quan vàrem dirigir-nos cap a la Figuera, el poble on dinaríem, el paisatge es va mostrar més obert i vàrem veure com la carretera transcorria per entre camps, i només cap al final de la ruta el cotxe va vorejar de nou una muntanyeta. De lluny, la graciosa silueta del campanar de la Figuera, semblava una lloca que acollia al seu entorn les cases que conformen la vila.
Però la sorpresa major va venir en arribar al Mirador del Coll del Solans.
A l’indret, situat a la vora del precipici, em vaig adonar de les meves limitacions. Si hagués estat ocell —vaig pensar—, un ocell com ara el falcó o l’àguila, m’hauria pogut llençar des d’allà, amb les ales esteses. I si els corrents m’ho haguessin permès, hauria planejat observant amb gust el magnífic panorama. I, volant, hauria format part del paisatge que enlluernava.
Com un gran amfiteatre, les serres de Llaberia, el Montsant i la Llena fan la rotllana i, al fons, es veuen els poblets de la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Gratallops... Un gran tapís de verds matisats amb un sòl molt accidentat que propicia el conreu de vinyes, d’oliveres, d’avellaners, d’ametllers i d’algun cereal. L’àguila que seria volaria després fins a Siurana i aniria a veure el punt on la llegenda diu que va saltar l’Abdel Assia, la dona morisca, i el seu cavall. El lloc encara conserva el nom d’aquella gesta infortunada, el Salt de la reina Mora. Allà estant, podria veure amb els meus propis ulls d’ocell la marca de la peülla que va deixar l’animal en prendre embranzida abans de caure en el buit.
Abandonant la idea impossible d’esdevenir au, vaig pensar com seria llençar-se en parapent des del Coll del Solans per sobrevolar pausadament la immensa i desigual plana. Passaria per damunt dels alzinars, dels pins i dels roures... Quin passeig! Però com que tampoc tinc possibilitat de fer aquesta mena d’esport, em vaig conformar a gaudir i admirar, palplantat, la panoràmica, que no és poc.
Així doncs, si un és tan sols un simple humà i vol tenir una primera impressió del Priorat i el Montsant —segons com les fronteres entre les dues denominacions d’origen són difuses—, us recomanaria d’anar fins al poblet de la Figuera, deixar el vehicle i agafar el camí que passa per davant del cementiri, en direcció al mirador. Un cop allà, s’abasta aquesta vista colpidora.
És un bon començament per entrar en contacte amb les terres prioratines. Quan es va per la carretera, hom no imagina que el paisatge li oferirà tanta bellesa i grandiositat.
La vista és esplèndida i si s’hi pot anar en companyia d’algun vilatà coneixedor del terreny, com estem fent nosaltres, encara millor, perquè llavors és com entrar en una casa per la porta gran, amb els amfitrions que et mostren, amablement i amb detall, tota la finca. Per un mateix, arribar a penetrar en els plecs del territori i la seva gent seria feina que demanaria paciència i un cert temps.
Més tard, mentre érem a les caves Ficaria, d’en Jaume Roca, em venia al cap aquell verset que deia la meva àvia: «el bon vi del Priorat, aquest sí que m’ha agradat». No recordo bé si el fragment era del conte del rei que tenia el nas vermell que, bevent de bóta en bóta, no en deixava ni una gota... Segons la meva àvia, al rei li deien Pitof IV.