«Ma questo è più che umano, è il privilegio
di chi sostiene il mondo senza conoscerlo»
Eugenio Montale
No pot llevar-se, sembla impossible, però ho fa. S’empassa una càpsula que el prospecte glorifica com un equivalent energètic de la mel, l’apitoxina, el pròpolis, la gelea... Déu! Obre els ulls en un silenci tan hermètic i estrany que despertaria un ramat d’elefants. El silenci de la musculatura. Anit va engolir ‘garnatxa mítica’, cabuda, un mite de vi revellit durant mesos al magatzem del supermercat, i això ho podria explicar gairebé tot. Anestèsia a una sola veu. Com havia previst fa mesos, avui fugirà de l’arna. Quim Soler l’ha convidat. Boccato di cardinali. S’afigura què en diran al gueto que abandona, a l’íntim rusc dels abandonaments: «Va patir, pobre, la síndrome del desabellament». Així és fàcil. No calen més arguments: no taca mans. Dins del cotxe, càpsula en la càpsula, s’avança al vol, zumzeja, s’aigualeix en el flux a venir: bancals de vinya, marges ennuvolats, de pedra seca, que besen a Déu amb un dolor sublim. Fa uns dies, un llibre per fi l’havia convençut: segles enrere, els monjos de l’Scala Dei, de tan sacrílegs, eren sagrats: sabien levitar bancals amunt i envolar-se com àngels, com pensaments del cel. Pel vi oraven, gràcies al vi. Apitoxina, pròpolis, gelea... Vi. Potser aquesta ha de ser, natura ençà, càpsules enllà, una mena de missió. Ingenu abellot...