Verb reflexiu, gens habitual per a aquells que parlem, sentim i difonem el català anèmic de Barcelona, que es pot trobar, per exemple, a l’última estrofa del quart capítol de la novel·la en vers Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, traduïda al català per Arnau Barios (n’hi ha un exemplar a la biblioteca del Centre Quim Soler):
Mil cops beat qui té una fe,
qui ha aconseguit que el seny cedís
i en el delit del cor descansa
com un borratxo al jaç, o bé, expressant-se
amb més finesa, com la papallona
que en una flor primaveral s’afona.
En aquest context, sembla un verb dolç, o voluptuós i tot. La papallona se submergeix dins la flor de la mateixa manera que el qui té fe se submergeix en el goig o en el rebuig de la raó. En canvi, quan algú com ara en Joan Vaqué, mestre palmer, exadalil i interlocutor de molta personalitat, diu «lo món s’afona», el verb es tenyeix d’un color tenebrós. Segons l’Alcover-Moll, vol dir ‘anar-se’n a fons’, o ‘caure (una cosa) desfent-se sobre sos fonaments’. Ah, si el món, abans d’enfonsar-se, ens ensenyés els seus veritables fonaments!