Com un cèrvol, he eixartigat nits a fanecades i, entre rocs escantellats i piles de malea, amb aveall d’estels i vesc com a paranys, he abassegat caderneres, brúfols i pinsans. Acaba d’arribar al Molar. Fa solet. S’asseu a la terrassa d’un bar restaurant, hi escriu dos versos destarotats i no evita piular-ho: «Ací els ocells canten molt!». Estols i estols de pardals, amb vols rasants, cusen el cel amb la vinya: tot allò que vola no té l’ombra sargida als peus. La cambrera li serveix l’esmorzar. Ell intenta cosir una conversa i l’agullona amb poca traça: «El vi és d’ací?». «És de la cooperativa», respon despreocupadament. El desig és la metàfora de l’altre. També el desig de vi? O sobretot el de vi?