La que falta. La que hi havia i que es van endur. La del riu que van buidar amb enganys i subterfugis. Eren els anys noranta del segle passat. Van prometre aigua corrent a pressió, que als pobles no n’hi havia. I, a canvi, res, tothom tranquil, una minúcia equivalent, un transvasament de conca que amb prou feines s’hi notarà.
Ara el riu ha de viure obligat a ser riera esquàlida, però manté, si l’hi mires, un orgull antic. En un balcó, que es vegi des del camí, una pancarta ho explica i ho recorda: «Ens estan robant l’aigua del Priorat». I el Siurana la reclama. Per tornar a ser com era. Que res tenia a veure amb la intermitència que ara li atorguen: «Si fos un riu estacional, com s’expliquen els molins? Si fos un riu estacional, al setembre, època de la molta, no haurien pogut treballar el gra».
Justa la fusta.
1. «No tot ho fa l’aigua». (RV)
2. «No ho fa tot l’aigua». Oït als Guiamets.
3. «Per a mi el Priorat és el riu Siurana». (AE)
4. L’aigua és la base del territori»: diu en Josep Palet mirant el riu Montsant i parlant de blauets, polles d’aigua, barbs i mirallets que fan un efecte de llum quan neden. Aprenc què és l’ICO, l’Institut Català d’Ornitologia.
5. «L’aigua se’n va cap a la conca del Siurana, i a la Ribera d’Ebre hi ha aigua rajant». (JBB)
6. Cada cop és més de secà aquesta terra?!: em pregunto
Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és un «líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, de fórmula H2O, que fon a 0 °C i bull a 100 °C».
Allò que el diccionari sembla haver oblidat és com sona aquesta aigua quan surt a doll de la muntanya i, contenta d’haver canviat d’aires, llisca rieroladament muntanya avall.