Pobles petits separats per distàncies llargues, poques construccions a la vista, poca gent. Molt d’aire i molta verdor. Per a qui ve d’un lloc on tot i tothom tendeix a amuntegar-se, a fer caramull (de dobbers), el Priorat és l’alegria dels espais oberts, del paisatge sense figures. No despoblat ni salvatge, perquè la mà humana hi és ben visible. Però lluny del formiguer, això sí. Arribat al Priorat des de Mallorca, o des de la costa catalana, llocs devastats per l’avarícia i per una relació patològica amb els diners, és recordar que allò que solem dir-ne la Mediterrània, la idea que tenim al fons del cervell quan parlem de la Mediterrània, encara és factible. També ho és, o ho hauria de ser, una societat humana capaç de treure profit del paisatge sense devastar-lo.