Ja ho diu el seu nom i el nom de vegades sí que fa la cosa. Montsant i de tan sant que ha estat, d’ençà dels visigots, l’amor als déus, la pau, el silenci i la solitud han estat excuses més que suficients perquè alguns hagin aprofitat les calcàries balmes d’una serra que, encara avui ho fa, ha cridat a la vida contemplativa. I eremites, ascetes i anacoretes han viscut, de ben segur, amb remeieres que han curat cossos i esperits. El barranc de la Bruixa, que per alguna cosa es diu així, o el dels Pèlags, que devia tenir tolles d’aigua embassada, acollien gent que, amb les seues petites xeres solitàries, a la nit, devien semblar cuques de llum de la muntanya. Avui tres dones il·luminen la tradició i el record.