Arbre que simula ser un arbust. La cirera és aspra per fora i dolça per dins, i per algun motiu que se m’escapa no es troba als mercats.
Conten que el primer arbocer va néixer de la sang d’un gegant occit per Hèrcules. Per això és el símbol de la immortalitat.
A la tardor, és l’alegria del caminant. Les seues fulles lluentes, esquitxades de grocs i vermells, conviden al tast feréstec. L’esclat granulós entre la llengua i el paladar, ens transporta als temps esborrats dels recol·lectors prehumans.
No ho sap ningú, però és menja preferida dels enllobats. Per això a molts indrets l’anomenen cirereta de pastor, perquè la llopada embriagada no persegueix corders ni rabadans.