Algú havia gravat missatges d’amor als arbres del berenador. Havien crescut els arbres i s’havia deformat l’amor. Els cors estireganyats pels anys semblaven queixals arrencats. També s’assemblava el dolor.
Conversem sobre les coses etèries que a voltes encaborien els escriptors. El pas del temps és recurrent. Algú esmenta allò d’abraçar els arbres per encomanar-se de llur energia. Vana il·lusió. El ritme de l’arbre és tan dilatat, comparat amb el nostre, que una abraçada nostra, per a ell, deu ser l’equivalent a l’ombra d’un pensament que ni tan sols arribem a tenir. L’arbre ens ignora, vivim en universos paral·lels. Per això, quan el matem, no sap de quina malura s’ha mort.