No vola, condueix. L’han convidat. Sent que el fa feliç. N’ha examinat la topografia al Google Maps. Pensa els noms, les cadències possibles, i els respira com ressonen: Perxe, Molar, Priorat. Espera arribar-hi, no a temps, senzillament arribar-hi. Riu Ebre endins, contempla processons d’oliveres, busseja en l’expressió, en l’al·literació s’adelita: esperar arribar. Qui pot mai esperar arribar? «Qui espera, no arriba mai», es diu. Cap cotxe al darrere i, embadalit, a mig quilòmetre del campanar del poble, s’hi atura, al ralentí, enmig de la carretera: un exèrcit infinit de pàmpols daurats presenten armes, l’enlluernen com un encanteri. Recorda d’on ve. Li han dit on hi ha d’anar. Però ara només manen els falciots estridents i aquests pàmpols incandescents. Esperar arribar? Qui espera arribar? Surt del cotxe al ralentí amb la llibreta entre les mans. En l’ara que no és ara, només sóc si ‘sóc’ i ‘jo’ se separen. Després és esperança tot, un aveall per a confugir al passat, fugir al futur i defugir el present. No-temps en el no-lloc del no-jo.