avellana
-
Pedres i avellanes. Pedres o avellanes. Col·loca el quadern sobre la roda d’un tractor. Hi escriu un poema. S’escolen, entre vers i vers, pedres i avellanes. A la segona estrofa hi ha el tractor en marxa, sotraguejant, amb una canalització que aspira l’avellana, però també molta pedra menuda. Al darrer vers s’esmolen les més petites, es desfan entre aurores d’ametllers i ovelles, fins que només en queda una pols ínfima que explicaria l’existència d’unes altres mans, la potència de la voluntat i l’enginy del senyor Garriga de la Selva del Camp, que al seu taller inventà una màquina enganxada darrere del tractor per replegar avellanes, i va començar a vendre-la, després de patentar-la, en els anys vuitanta. La màquina expulsava les pedretes i un ventilador llençava totes les fulles i trossos de branques prèviament trinxades. També el poema pren cos en la mecànica i se l’emporta aquell perdut sentiment agropecuari, gairebé un no-res que es menja. El poema és fa avellana.
-
Una fruita seca que, fa anys, omplia les viles de plegadors i plegadores vinguts de la terra plana. Després de la feina pels bancals, a voltes hi havia festa. I, de la festa, en naixien rialles i fins i tot matrimonis. L’avellana, aleshores, ja no semblava tan seca, sinó sucosa i turgent.
-
Fruit sec de l’avellaner, de pericarpi llenyós i llavor oliosa. Encaixada entre el parafang i la part davantera del tractor i emmarcada per un marc metàl·lic, l’avellana perduda sembla que pugui fer encallar algun engranatge. Potser el que fa anar la maquinària de dins del magatzem i que separa les clofolles dels fruits? Primer en filtra les pedres, després les fa avançar per una cinta transportadora, on quatre mans d’home (dos per cap, s’entén) n’aparten les que han quedat imperfectes. Un cop pelades, dos canons rectangulars que donen a l’exterior expulsen les clofolles a pressió, que fan un vol perfecte i cauen apilades en un munt altíssim que té tots els colors del marró i s’enfonsa com un matalàs tou. No totes es pelen. N’hi ha quilos i quilos que, ben amagades dins de la clofolla, són emmagatzemades en sacs com els de la runa, blancs i verds, que s’acumulen a la nau de sostre altíssim fins gairebé tapar-ne els finestrals. Als sacs foradats o desfilats, el marró i el verd d’algunes fulles rebels surten a pressió per l’escletxa. Per fora, la paret del magatzem té una cara de totxo vermell i una altra arrebossada de gris, on hi ha una sola finestra amb una persiana verda del tot abaixada. Al costat, hi ha un triangle de ferro que, plegat, fa de politja inútil. El fanal de la cantonada dibuixa una ombra allargassada sobre la paret d’hivern. Tot —fanal, ombra, finestra, triangle de ferro i fons arrebossat— té una disposició geomètrica austera i seca com el regust de l’avellana.