La lluna d’octubre encara potser no havia sortit, però ja érem a entrada de fosc. Posem que en una plaça, realment la plaça, d’un poblet del Priorat. Al banc del sinofós, uns jais i unes iaies contemplaven, muts, el pas del foraster. Pensem ulleres, rebeca, jaqueta, bastó sí, i bastó no. Pensem ros de perruqueria, amb bigodins i ronquina, gris cendrós, de colònia blava, calva lluent amb massatge de varon dandy. Caps damunt d’una gent que ha vist força coses i ara seu i calla. El foraster, dels de poca discreció, tot s’ha de dir, dels d’orella i ploma fàcils, i podria ser jo mateix servidor de vostès. També va arribar un home diguem que amb gorra, xiruques, bastó (l’atrezzo és aproximat). Venia d’un dels carrerons que donen a la plaça, i es va posar dret davant la bancada que s’havia dedicat fins llavors a la sana, quieta i avorrida contemplació. Amb una mà a la butxaca i l’altra gratant-se el clatell, net i sense perfumar gota, li va preguntar a la Lola, a una tal Lola.
—Què, Lola, com va anar per allà dalt?
—Molt avorrit. Se’m va fer llarg.
—Dona, si ni bolets no podies anar a buscar. Ja ho crec que et vas avorrir, ja.
El foraster de ploma fàcil va tenir un petit sotrac interior. L’avorriment, es preguntava el foraster, en havent donat el bona tarda a aquella petita reunió de gent muda, l’avorriment, què és? Perquè la contemplació, la companyia, tot això no ho és, d’avorrit, al banc del sinofós de la plaça d’un poble del Priorat. I un es pregunta, allà dalt, on coi era allà dalt?