Erri De Luca és un escriptor napolità. No és d’Itàlia sinó de Nàpols com la Sofia Loren que, en una ocasió, va dir: «Jo no soc italiana, soc napolitana. És molt diferent!». Qui visiti la ciutat, ho entendrà. Nàpols no pertany a enlloc, és un món propi. Hauria de ser una ciutat estat com ho és Mònaco, Singapur o el Vaticà. Doncs bé, d’Erri De Luca és un paràgraf que vaig emprar com a epígraf en un dels meus llibres, diu així: «si saps estar-te dret en una barca, també saps ballar». Parlo d’aquest autor perquè he vist la poesia completa a la biblioteca del Centre Quim Soler. Trobar un llibre que t’agrada en la prestatgeria d’una altra casa és com trobar un vell amic. Però tornem a l’epígraf. «Si saps estar-te dret en una barca, també saps ballar», els adalils d’avui: Aida Martínez, (amb la seva companya, Marina Garzón) i Joan Asens m’hi han abocat. Les primeres són pastores, l’últim és enòleg. Tots tres fan vida al camp, s’hi mouen ballant. M’explico: la precisió dels seus gestos, la destresa de les mans, la forma de caminar, la mirada. Segurament que, en un altre espai, es mourien amb poca traça però aquí fan una dansa, una coreografia. Tenen un control absolut i espontani de l’expressió corporal. Podrien treballar amb els ulls clucs.
El dramaturg Dario Fo (a qui van concedir el premi Nobel de Literatura) apuntava que, fins fa uns anys, els oficis condicionaven els aspectes lúdics de la vida. Accions com cantar, ballar i jugar estaven unides a la feina que es realitzava. Fo ho exemplifica amb els corders de Sicília que, quan feien les gruixudes cordes per amarrar els vaixells, es repartien a ambdós extrems dels fils de cànem i al mig es situava un timbaler que marcava el ritme del trenat. El procés s’acompanyava d’un cant que fixava les pauses per tal d’evitar que s’hi fessin nusos. També parlava dels remers que aplicaven la mètrica dels poetes, del gest de les teixidores, del moviment de canell en la sega... «es buscava el màxim resultat amb el mínim esforç. Tots els moviments assolien, a ulls d’un espectador, valor estètic i simbòlic». Ho torno a experimentar amb la Marta Fortuño en moure’s pels carrers de la Vilella Alta, amb en Nàhuel Perí en guiar-nos per Falset i amb la Marta Serradell a la seva floristeria. Els nostres adalils són ballarins en un espai/paisatge majestuós que esdevé l’escenari d’un gran teatre.