Un pastís de tres pisos engormandeix els sentits en aquesta terra escalada, amb la pedra seca, fins on la impossibilitat frena els desitjos humans. La base de la delícia, àmplia i estesa, sembla aspra i remoguda. Sembla, diu Josep Vallverdú quan parla del Priorat a Catalunya visió, la pell aspra i reticulada d’un paquiderm o potser d’un monstre prediluvià. És pastosa de lluny i trencadissa de prop. Sembla aparentment morta però cobreix una terra en la qual els ceps troben tot el que dona sentit a un vi que embriaga. El dolç pastís està recobert abruptament d’un blanc estriat que, en alguns llocs, sembla una banyera gegant que regalima llet i núvols i culmina unes serres que mostren la virulència d’una antiga natura quan encara es definia a si mateixa. I el farcit, entre el blanc calcari i el gris llicorellat, és roig. Roig com un cor alveolat pel vent que el quera i en fa passadissos i balmes que amaguen de tot. Roig argila que és camí i divisió. Roig arrodonit i que, com una faixa llaminera, lliga la base d'unes roques que reposen impassibles. I allí, als Rogerals, la bassa és roja, la terra roja i les roques tan roges com els coralls del mar. El sabor del conjunt, intens i profund, amoroseix tots els sentits.