A la Vilella Baixa res és el que sembla. Per això allà els burros no són ases. La culpa de tot la té l’àvia cistellera del barri de Gràcia de Barcelona, una que també es dedicava a l’art de la palma i el palmó. I per coses de la vida, dels jocs olímpics d’estiu del noranta-dos, o del pas del temps, que tot ho mou, va resultar que els burros del barri de Gràcia es van desplaçar a la Vilella Baixa. De fet no eren burros de càrrega, ni bramaven mirant el cel clar i net del Priorat, ai, no. En realitat era un xassís. Sí, sí, xassís. Eh que soprèn? El Joan, el palmer, ens ho explicava gairebé a ritme de rumba: Quan tens un xassís, un burro, que n’hi diem, doncs ja tens la carcassa, llavors el pots acabar de la manera que vulguis, amb més o menys complicació. I al final tens una Pepa del tres (vegeu pepa) o una altra d’aquestes, i ara parlo jo, catedrals de palma. A partir dels burros surten tot de meravelles que es fan dir sí senyor. Davant seu em trec el barret, com quan entro a Santa Maria del Mar o al Pi o a Nôtre Dame. O a la canònica agustiniana de Lluçà.