Espies el pinar i les oliveres
i et sents una empara contra el perill
de no saber glapir aquesta absència
que fa niu en els mots que has de mester.
Els teus ulls insensats se n’apoderen,
no te’n tems i només parles de tu.
I t'escup la seva indocilitat,
la salvatgeria que veu l'intrús
que has covat com si fos l’amo de tot.
De sobte entens que tota aquesta calma
amaga la teva inquietud.
Ara aguantes la respiració
i una set de paraules que no saps
t'omple la boca d’un silenci trist.
Rius i creus que el món és món sense tu.