Laura alça acta de tot amb la seua càmera. Ens grava allà on anem, corre al davant de nosaltres, s’agenolla per agafar la millor perspectiva, busca el lloc més rocambolesc i cap allà s’enfila, buscant una presa especial. De seguida és, junt amb Roser, una ànima del grup: Roser mena la colla d’escriptors, amb les seues onomatopeies d’ordre assajades i ben efectives, i Laura fa recull de tot allò, per l’objectiu de la seua càmera. Ens demana que caminem com si no estiguera, però a mi em resulta del tot impossible no fer una mica el pallasso quan passe pel seu davant. Haig de fer un saltet, o caminar d’una manera aparatosa, o somriure a la càmera... Laura protesta, però no s’enfada massa. I tot contribueix a tornar aquells dies més intensos, a reforçar els lligams entre nosaltres i a fer-nos el Priorat si més no més entranyable. Seriosament, gràcies Laura!