casa dels artistes, la
-
Al peu del castell de la Miloquera hi ha un casalot que en un futur proper s’ha de restaurar i transformar en centre cívic o en alguna altra entitat similar. A tocar, hi tenen unes parcel·les on viuen tortugues mediterrànies de diferents edats. De fet, l’àrea és un centre de reproducció d’aquesta espècie animal.
El que em va impressionar fou la casa. No per fora, ja que és un edifici sense cap peculiaritat, de dues plantes amb celler, sinó per dins. Quan vàrem traspassar el llindar, la llum que entrava per les finestres, que estaven obertes, matisava el color groguenc de les parets. El terra, ple encara d’objectes, papers, restes de pintura i alguna peça trencada de guix... Tot semblava indicar que no feia tant que havien marxat els artistes i que només serien fora per un temps, ja que, més tard, vindrien per posar en ordre el caos que havien deixat. Em va venir una imatge. Era com si penetrés dins l’estança de la meva pròpia consciència. Què hi trobaria, allà, si hi pogués passejar físicament? Segurament, molts elements dels que hi havia per les habitacions d’aquella llar: restes dels temps passats fent verdet, sentiments antics lligats a bocins d’objectes fútils, llàgrimes ficades dins de pots esquerdats, rialles fent garlanda amb les teranyines, ressons de moltes converses, amors i desamors enganxats a un mirall escrostonat...
En entrar dins l’habitacle, em va semblar trencar el silenci i l’atmosfera molt temps segellats. Era com esquinçar la calma a través de petjades. Feia angúnia aixecar la veu, com si els que hi havien viscut haguessin de tornar d’un moment a l’altre de l’exterior i ens poguessin enxampar tafanejant-los la casa. Tenia la impressió d’estar immiscint-me en la privacitat d’aquella gent. O, encara millor, en l’ànima que havien deixat entre les escletxes, en algun seient, en els esglaons de l’escala o ficada entre les bigues de fusta. Les estances, amb tantes empremtes de la vida passada, se’ns mostraven diàfanes. Podíem percebre els rastres de les vetllades, les xerrades a mitja veu, les confidències entre els dos amants, les jornades de feina creativa, les desavinences i els retrobaments, el dia a dia escolant-se entre les tasses i les forquilles... Vèiem les sales plenes de detalls quotidians, les cendres a les llars de foc, gots deixats en un costat de la taula, la cuina amb algun estri posat de qualsevol manera... A les parets, dibuixos i frases transcendents. Però la deixadesa i la brutícia acumulades ens deien que no hi havia passat ningú en molt de temps i que els escultors, ell i ella, ja no tornarien. Mai més.
Tot plegat, em va fer estremir.
Les obres dels dos artistes, en Marçà Giner i la Lula Pérez, les vàrem veure en el Museu de Marçà, per on ens va guiar sàviament, en Pere Rofes.