S’albira en aquests marges el treball de molts mesos, gran quantitat de pedra que s’ha hagut de partir i transportar manualment per encabir-la en aquest espai que, visualment, ja es pot dir que és molt pesant. Però alhora un decorat en plena muntanya. Una gran línia de pedres que, des d’un helicòpter ben bé podria semblar-nos un gran traç de guix delimitant un tros d’un altre. I si de cop i volta deixem el camí i ens endinsem al terreny, aleshores ja es pot intuir que algunes d’aquestes pedres que varen descarregar-se aquí tenen la seva història. Fixin-se sinó en aquesta que sembla pintada de flors, ben bé podria haver format part de l’habitació d’algú. Algú que, com comprendran, ja no viu en aquella casa. Sigui com sigui aquest munt de pedra acaba mostrant-nos que les cases com les persones poden canviar de domicili, per què no? Unides novament per l’esforç humà, encara que tanmateix canviïn d’aparença. Molt a prop d’on ens trobem l’adalil margener parteix una altra pedra per encabir-la si cal en algun espai que encara ballava, però que finalment queda assegurat a base de més pedra petita. Després, com sol passar, les flors que fa molt decoraven una cambra, les trobem ara enmig d’aquest espai obert on algun ocell acabarà trobant-hi recer.