«Saps què són, els calamàstecs?» M’ho solia preguntar l’àvia Amàlia, que gaudia regalant-me noves paraules i sonoritats tant com comprovant la meva sorpresa davant de la descoberta. Com podia ser qui ningú, abans, m’hagués parlat dels calamàstecs? (A casa els anomenaven així.) Per això, en entrar a casa d’en Mario Ratés, l’oncle d’en Lluís Porqueres, se m’encén la fiblada de la nostàlgia quan ell, sol·lícit amb les visites, ens ensenya el celler i les eines que hi té penjades. «Sabeu què és, això?» Algú respon: «clemàstecs». «Cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les olles, els perols, etc., que s’han de posar al foc». Jo encara diria més: és la cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les teves arrels, que és com dir les teves entranyes, ben a la vora de la xemeneia, perquè mai n’oblidis el caliu o la nosa que poden fer, perquè al seu costat hi puguis posar uns altres clemàstecs. A vegades sospites que les teves arrels tenen la forma que deuen tenir al Priorat: les imagines recargolades, com les oliveres centenàries, per aprofitar la mica de terra que troben allà on altres només hi veien un ermot.