És una roda de molí. L’era. Ara fa de cosa decorativa. Hi han encastat les lletres forjades de la casa rural que representa i així passa les hores, immòbil, evocant potser el temps de ser útil i no parar, o assaborint el dolce far niente i la mica de sol que encara dura. Descansant per fi. Provant de treure un tros de conversa de les oliveres del costat, tan solemnes sempre.
Per això no costa gens d’imaginar-li l’alegria, ara que ha comparegut la descarada cuereta (Motacilla alba als papers oficials) i que exhibeix el seu refinat vestit gris i negre i blanc, i que es mou amb delicadesa i s’equilibra amb la llarga cua i tota ella és desvergonyiment i gràcia. És clar que no tothom pot dir que té dinou pàgines dedicades per Manuel Sanchis Guarner. Dinou. Una darrera de l’altra, pim-pam-pim-pam, només per escatir «Els noms catalans de la cuereta blanca». Que és ella, precisament, aquesta que ens mira de reüll com qui pregunta que quantes pàgines tens, tu. O quants noms. Els seus, se’ls sap i els recita i s’estarrufa: cuetina, cuetja, cueja, cuallarga, cucullet, corcoet, gafarda, dameta, senyoreta, perpissa, taterrola, pasterulla, conyic, cugurdella, piuleta, xivia, xorovit, pardaleta d’aigua, guitzó, enganet, enganyapastors, coideta, pastorelleta, cuera, curdarella, cuscueta, aigüerola, tatarola, teuladina, totineta, picadora, passorella, bitxac i, a Banyuls de la Marenda, boera.
Que podríem continuar, perquè n’hi ha fins a noranta, però que ella té coses per fer, i que per això ara deixa la talaia que tenia a la roda de molí, punt estratègic per a la pública admiració, i finalment se’n va, bo i citant amb el gest Narcís Oller, «rumbejant y fent més postures qu’una cuereta». O qu’una titerolita. Curdarella. Gafardeta.