En un dels pocs bassals que queden als camins secs d’aquesta calorosa tardor, he entrellucat un grup de capgrossos que jugaven i entrellaçaven les seves atractives trajectòries. Mentre els observava, he descobert que, al Priorat, els anomenen culleretes. M’he ben embadalit al seu davant i, de sobte, m’he posat a rumiar.
M’he adonat, amb grata sorpresa, que ambdues denominacions de la mateixa bestiola —capgrossos i culleretes— són una excel·lent metàfora, tenen un enorme enginy i alhora una gran precisió. En ambdós casos, el nom fa la cosa. En ambdós casos, la forma, la bestiola i la paraula viatgen plegats amb una entesa modèlica i absoluta. Tal és així que no cal esforçar-se gaire ni treballar en excés per construir una definició de diccionari.