Llevar l’orientació, la precisió, de les abelles per l’excés de radiacions, insecticides, pesticides.
«L’abella està desabellada. Qui la tornarà a abellar? L’abellador que l’abelli, bon abellador serà.» (Cançó popular prioratina).
Desabellar és un verb que no ha trobat encara la manera d’infiltrar-se al TERMCAT, però que aviat ho farà. L’abella Reina d’una de les arnes d’Ulldemolins enviarà un esquadró d’exploradores a Barcelona perquè entrin dins de les orelles dels termcatistes i els omplin de gelea reial les trompes d’Eustaqui. I amb els cervells convertits en ruscs i un zumzeig permanent a les temples, els eixams de lingüistes teclejaran alhora, com un sol insecte, la definició de desabellar: abelles desorientades que han perdut la capacitat que tenien de tornar al rusc d’on havien sortit. L’esquadró d’exploradores, un cop fora dels caps colonitzats dels termcatistes, i fora de les oficines del TERMCAT del carrer Diputació de Barcelona, no sabrà agafar el camí per tornar a casa. Baixaran un parell de pisos i entraran per una finestra oberta per un periodista amb ganes de fumar-se una cigarreta i deixar de pensar una estona en la futilitat de les notes de premsa. I de sobte la redacció del diari ARA serà una festa en groc i negre, un concert de recol·lectores de pol·len que han perdut el nord. O el sud. Els periodistes les foragitaran com podran: amb els llibres que s’acumulen a la taula del redactor talentós, potser, o amb exemplars enrotllats del diari. L’esquadró esporuguit sortirà volant per les finestres que donen al pati interior d’illa d’eixample i potser enfilarà el camí cap al parc de l’Escorxador, atret per aquella mica de verdor que hi ha, i passarà la nit entre la dona i l’ocell. Mentrestant, a Ulldemolins, dins de l’arna, la Reina es començarà a inquietar per l’absència de l’esquadró, perquè, al cap i a la fi, què és una Reina sense súbdits? Un contrasentit. O pitjor encara, una nosa. I les abelles netejadores de cel·les començaran a remugar entre elles i després conspiraran amb les dides que fabriquen gelea reial, i també amb les constructores de bresques: si les exploradores no tornen aviat, la Reina tornarà a insistir que és el moment d’emigrar de l’arna i fer un rusc nou. I no en tenen ganes, les netejadores i les dides, que els va costar molt aconseguir les condicions laborals de què gaudeixen ara, i un canvi d'ubicació equivaldria a tornar a començar de zero. Les constructores de bresques ja hi estan avesades a treballar de sol a sol a canvi de quasi res, que semblen aprenents medievals o becàries postmodernes, però les dides, que ja són grans i molt a prop de la jubilació, no estan disposades a perdre’s els viatges de l’Imserso rusc endins. Valdrà més que entri alguna aranya despistada i la puguin matar a picades, embalsamar-la amb pròpolis i després abandonar-la a l’entrada de l’arna: així la Reina veurà que es preocupen per ella, que la defensen, que fora hi ha molts perills i que no és el moment d’encetar aventures quimèriques. Però el desabellament és real, pensa la Reina, que és la més vella i la més sàvia de totes les abelles, i es recorda de quan no n’hi havia ni una que no sabés tornar a casa. Ara van perdudes, desorientades, i es queden a viure (o a morir) en qualsevol racó. Les de Barcelona, per exemple, s’han instal·lat a Montjuïc, i van eixordades quan hi ha concert o estrena del Grec. Així, si els ruscs es despoblen a poc a poc, les flors no es reproduiran i tota la cadena de la natura que ens manté vius se n’anirà a prendre vent. Més aviat que tard. En tot això pensa la Reina, refugiada a la cel·la principal de l’arna, mentre repassa les pàgines esgrogueïdes de l’àlbum de fotos del seu vol nupcial. O potser és que recorda algun dels abellots que van morir per ella durant el vol?