Mentre m’enfilava pel camí de revolts que puja a la Consolació, prenia notes sobre el desfici que anava descobrint: botànica, geologia, història, núvols, colors, olors, miratges, revolts de camins, boscos desanimats — tot, mesclant-se en un únic concepte.
A mig camí em vaig aturar per admirar les vinyes d’en Palacios, des d’on la vista sobre el territori, dalt d’aquell terraplè abrupte, és espectacular. (¿No hi ha un vi que es diu, exactament Espectacular, que sintetitza la tradició del vi d’aquesta terra?). Aspra comarca — dura, perillosa, magnífica — en què aquella tardor freda tenyia la llicorella del trespol de color burell.
En el pendent, els ceps de la vinya simulaven no tenir vertigen, tan sols semblaven amidar la quietud del temps que passa lent i obra el miracle de transmetre, any rere any, la personalitat d’una vinya centenària de garnatxa que no es pot collir a màquina: només la mà de l’home, amb paciència i delicadesa, pot veremar aquell raïm, amb l’ajut dels matxos.
És tot — és l’artesania i el mil·lenari coneixement.
L’espectacle em recordava la pintura de Klee, la unitat del color i la passió.
La transformació de la naturalesa en art.
Com en un mirall, l’atzur repetia un dir ja dit per l’atzar i pel temps.
Enllà, s’anaven fonent colors i silencis — un diorama de tons suaus i delicats.
Klee ja havia estat aquí molt abans que el paisatge no fos inventat.
Pertot hi notaves la seva suau signatura: aquest món imaginat, aquest paisatge interior que s’esbalça de dalt de la cinglera i s’escampa per la plana aspra, curulla de tossals, de comes. De colors dolços.
El principi de l’abstracció.