L’escriptor arriba a la fonda de la Figuera a l’hora de dinar. No hi pot fer re; el Priorat és tan lluny de casa i ell, malgrat la mala fama que tenen els seus compatriotes, no sap córrer, i ni que volgués no podria, amb el cotxet que té. És el darrer a seure a taula, tot i que encara no els han portat menjar, i això encara és pitjor. És el moment difícil de les presentacions del tardaner, quan el millor hauria estat fer-ho a peu dret, quan tot és més senzill i la circulació d’informació entre persones que s’acaben de trobar per primera vegada és més fluïda. Se sent observat, i ell també observa els qui seran els seus companys durant els propers tres dies, intenta recordar-ne els noms i les coordenades, per situar-los en l’esquema mental que s’ha anat fent, entre autors convidats i organitzadors, als quals només coneix pel conducte emocionalment esquelètic del correu electrònic. A poc a poc se situa, es tranquil·litza, veu que ningú no el mossegarà, que la taula és plena de gent amable i comprensiva, i que des de la cuina l’atiparan a base de bé, amb productes honestos, arrelats i generosos. Els seus companys escriptors es veuen tots bones persones, intel·ligents i no conflictius: tenia por de trobar-se amb l’escriptor tronat i capriciós, la poetessa extravagant, la vella glòria a la recerca de noves emocions, i així anar enfilant tota la rastellera de tòpics negatius de la professió. I no: hom diria que la combinatòria ha estat feta per algun departament de recursos humans especialment sensible, qui sap si filantròpic (si és que això és possible): els seus companys semblen escriptors atents, essencialment feliços, agraïts i de pensament positiu. I el Jaume, que viu a la Figuera, ha portat una caixa de vi, del que fa ell, i l’ha batejat amb el nom de la seva filla. Èlia, es diu, i la lletra aplicada però de traç infantil és potser la seva, i també molt probablement sigui seva la imatge d’un ull dret que, mig difuminada, il·lustra l’etiqueta. S’ha de ser molt valent per posar el nom de la teva filla al vi que produeixes —pensa l’escriptor—, has de tenir molta confiança que sigui prou bo, que estigui a l’alçada. No em digueu que no és un prodigi. I és en aquell moment en què l’escriptor s’adona que aquella no és una terra qualsevol. En un món on els vins porten noms de rebotits marquesos emperrucats, de castells rònecs, d’heretats tronades o de palaus pretenciosos, en trobem un que es diu com la filla de qui el fa. Això no pot ser normal. És una temeritat, una valentia, un acte suprem d’amor.