A l’ermita de Sant Gregori de Falset s’hi guarda una imatge de sant Antoni. Cada any, el cap de setmana més proper al 17 de gener, s’hi celebra una romeria: es treu la imatge del sant, es fa una processó fins al centre de la vila amb acompanyament de carrosses, animals i vilatans ben guarnits, i en acabar es torna la imatge del sant al seu refugi.
A aquesta festa l’anomenen Encamisada.
Fou durant la guerra del francès. La comarca estava assetjada, a punt de rendir-se. Aleshores aparegué la boira espessa que cobria la zona amb un vel lletós. Allí tot es difuminava, tot es confonia. De cop el Priorat era un cel de núvols com el que, més tard en el temps, solcarien els avions. Una calitja espessa i blanca, de neu i llet, no negra i plena de sutge com també més tard va descriure Dickens en retratar ciutats industrials angleses.
«Ataquem ara l’enemic», proposà el militar en cap del comandament. «Sorprenguem l’intrús fent-nos invisibles enmig de la boira». Algú, potser ell, tingué la idea: vestir-se amb camises blanques per confondre’s dins de les glopades de núvols. Blanc sobre blanc. Perdre consistència física dins el no-res. Blanc esvaït dins del blanc. Diuen que els esquimals tenen més de quinze paraules per designar el color blanc, i les fan servir per distingir els diferents tons dels seus paisatges de neu i gel. Amb l’ajuda de la boira blanca i espessa, els aguerrits vilatans del Priorat es llançaren, encamisats, sobre les tropes invasores. El crit de guerra que van fer servir també devia ser blanc, com les seves camises, com la boira que els embolcallava. Un vocable improvisat que significava ‘blanc’, i ‘valor’, i ‘victòria del poble’.