La cartoixa, encara que no la vegis ni la trepitgis, emplena l’ambient, és present per tot arreu, envaeix la història i els racons del record. Un prior que va donar nom a una comarca, una edificació que de senzilla i medieval va acabar essent un imperi de pedra i vi. Unes escales que, segons la llegenda, eren el camí dels àngels que pujaven a la glòria. Un món que, desamortitzat i malmès, va deixar en desús molins, edificis i terres a mercè del no-res i de l’abandó. Una cartoixa que tenia les espatlles cobertes per una serra que li feia la competència quant a santedat. Un retorn al futur que s’acaramulla damunt les pedres d’un passat que parlen i expliquen poders i contrapoders en un territori que tot ho ha suportat. Escaladei, presència que ocupa passat, present i futur.