Són les golfes que tots coneixem, però van a l’inrevés. Vull dir que aquí, si més no a la Vilella Baixa, són pisos que cauen en picat cap al barranc; són el menys un, el menys dos, el menys tres, el menys quatre i el menys cinc si hi hagués ascensor. Descensor, perdó. Finestres simètriques. Façanes immaculades. Esgolfes que en realitat serien soterranis si no fos que no s’han vist mai soterranis amb finestres i amb vistes encara que només siguin a un barranc que potser els dies de tempesta porta aigua i troncs, però que en dies secs, en temporades seques, com aquesta que hem viscut, està embardissat, ortigat, lletsonat. Aquestes esgolfes són el lloc on la gent de les cases desa les fantasies, els somnis i els records incòmodes. També s’hi aixopluga la creativitat. De vegades hi ha corredisses. No sempre. Poden ser buides o plenes. Hi ha gent que va fer aquestes cases, aquests gratacels enfonsats, amb les seves esgolfes, només per demostrar que les podien fer. Un cop fetes, les van abandonar i ara viuen en pisos molt més rònecs de grans ciutats. A les esgolfes subterrànies diuen que de vegades s’hi senten veus força animades. Diuen que si el fantasma de Joan Perucho. Alguns hi han vist l’àurea picuda. Sentida no, perquè el seu cant no el percep l’oïda humana. Jo m’ho crec.