Eixugar les arrels dels ceps centenaris semblava el presagi d’una mala profecia que no espantava els qui vivien d’aquella terra de vi, oli i aumetlles. La petita mosca, però, xuclant la saba de la vida dels ceps, ho va fer. La gent va veure com aquells bancals, aquelles faixes llargues i estretes, aquella seua vida que girava entorn del vi i que els havia fet creure que serien pròspers i grans, va esdevenir una terra trista, pedregosa i seca com no ho havia estat mai abans. «La fil·loxera picà als qui més tenien», diu l’Anaïs, «que per un cop a la vida, ja està bé». L’èxode va afectar, però, a quasi tothom i es va tenyir, com tots els èxodes, d’un dolor que es va transmetre entre generacions mentre feia tènues les arrels. Qui retorna, perquè busca l’origen, regenera la saba.