Un grapat de dies m’entestí a buscar el fil del Priorat. Descartí el fil d’un cap, el fil de paper, el fil de vidre, el fil cru, el de veles, el d’embastar, el de monja, el fil d’aram. Finalment em decidí pel fil d’empalomar. Em semblava que seria el més adient, en ser un fil relativament gruixut, fet de cànem, que no s’usa per a cosir roba de vestir, sinó per a cosir papers o fermar paquets. Però els mots se’m feien esquius i, mentre ho intentava i ho tornava a intentar, uns versos d’Alcover m’encalçaven, persistents
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Abandoní l’entrada fil amb pesar. No hi havia manera de cosir aquells mots. Però hui, en despertar-me, ho he sabut. No era cap d’aquells fils, sinó el de la Balanguera, transparent i fort com una mala cosa, el que em calia per a enteranyinar-ho tot. Per a cosir l’amor, el cel, el reble, l’ònix, les campanes, el drac, les orquídies i un ruc. Per a teixir la meua pròpia teranyina prioratina, on també hi ha Amèrica, Rússia, Bétera i noms propis com ara Júlia i Ravel. He recordat també que, en la cultura popular i en les contalles, les teranyines s’empraven per estroncar la sang. Per què, hui? Tot plegat, un misteri.