Anam a dinar a la Figuera. A fora encara plovisqueja i dins el teu cap els pensaments encara van a mil. Condueix na Roser. Al seient del copilot hi ha n’Antoni Munné-Jordà. Darrere hi anau en Martí Domínguez i tu. Els dos ‘valencians’, encara que na Roser et recorda que tu ets la convidada de les illes en aquest repartiment territorial tan natural de la nostra cultura. Tu somrius... et poses el xip de menorquina, encara que et costa no canviar-lo quan parles amb en Martí. Us coneixeu de València i en valencià. Els vidres del cotxe s’entelen més i més a mesura que la carretera s’enrosca en corbes impossibles. Encara no ho saps, però un dels aprenentatges d’aquests dies serà que al Priorat no hi ha ni línies rectes ni camins plans. La vida, l’univers dins i una comarca feta de costers. Cap al cel. És dijous i Lo Celler només està obert per nosaltres, els escriptors que venim a fer una immersió. Els caragols que ens trauen a taula són un tema de conversa. Tots tenim un record dels caragols que menjàvem a casa dels avis. Aquesta herba aromàtica que té el mateix nom a tot el país, però que segons on té més sabor a mar o més sabor a terra. Aquesta manera de fer-los purgar. Aquells dies de pluja i botes d’aigua i senalla d’espart que no tornaran i caragol treu banyes anirem a sa muntanya, caragol bover, jo també vindré. I a la taula de la Figuera, amb els escriptors que venim a aprendre i a tocar i a olorar i a tastar, hi ha la batalla de l’Ebre i un moix que guaita per la finestra i les cireres d’arboç que són farinoses i que na Roser diu que una vegada en va menjar una i que no són les cireretes del bon pastor que fan tant de Nadal i que són verinoses.