A la nit, el lloc de repòs de l’escriptor, al Perxe. El punt on tancar els ulls i provar d’assaborir els centenars d’impulsos, d’emocions, de coneixences, de sabors, de descobertes, i fins i tot de sorpreses, que cada jornada del Priorat en Persona li anava proporcionant: un impossible. Encara ara, quan l’escriptor redacta aquestes línies, no està segur d’haver estat capaç de pair una hospitalitat tan desmesurada, una passió tan discreta com desbocada per la terra (i pel cel, també), un tracte tan cordial que l’escriptor, que se sap tímid, s’ha sentit des de primera hora (des del somriure amb què el va rebre l’amfitriona) tan a gust com a casa.
Al matí, el lloc on obrir els ulls i descórrer la cortina i contemplar l’aurora de dits de rosa que, a la tardor prioratina, es barreja també amb violetes i grocs.