garbinada
-
Aquesta brisa, que ve de la part de la mar, refresca les vinyes durant els mesos d’estiu, així que no va poder ser testimoni de la nostra arribada al Perxe. Era tardor, i cada estació té son vent, a tot arreu i al Priorat sobretot. Això abans, segurament, abans del desajust climàtic, abans de la revolució i del primer acte de presència de la fi del món. Abans hi havia molts de vents i moltes paraules per designar-los i patir-los. M’hauria agradat tastar el matacrios, el matajaies o el pelacanyes, pel noms que tenen, és clar, per poder dir: «He sentit damunt la pell com bufava el matacrios». Però no. Els nostres dies al Priorat s’aixecaven emboirats i després el sol se’n desfeia a poc a poc, vel rere vel, per poder treure el nas i encalentir-nos els passos. La garbinada va ser una habitació, una paraula impresa i no enlaire.
-
A la nit, el lloc de repòs de l’escriptor, al Perxe. El punt on tancar els ulls i provar d’assaborir els centenars d’impulsos, d’emocions, de coneixences, de sabors, de descobertes, i fins i tot de sorpreses, que cada jornada del Priorat en Persona li anava proporcionant: un impossible. Encara ara, quan l’escriptor redacta aquestes línies, no està segur d’haver estat capaç de pair una hospitalitat tan desmesurada, una passió tan discreta com desbocada per la terra (i pel cel, també), un tracte tan cordial que l’escriptor, que se sap tímid, s’ha sentit des de primera hora (des del somriure amb què el va rebre l’amfitriona) tan a gust com a casa.Al matí, el lloc on obrir els ulls i descórrer la cortina i contemplar l’aurora de dits de rosa que, a la tardor prioratina, es barreja també amb violetes i grocs.
-
Les habitacions de la casa tenen noms d’elements i una, de vent. Potser t’hauria anat millor la tramuntana però han fet un sorteig i t’ha tocat la garbinada per trencar tòpics. És humida. Neta. Ampla. Espartana i discreta. I té un balconet que dona al pati i mira les muntanyes. Intueixes que a partir d’ara aquestes muntanyes seran la teua guia. Els pulmons ben oberts i tots els sentits desperts. El vi no només es tasta amb el gust. Ho has llegit no saps on, potser en una revista de tendències ben modernes. Però aquí hi ha veritat. Hi ha present. Hi ha la història que pots tocar amb les mans i que no té la textura del paper couché. Aquí la veritat, el present i la història tenen la textura de la llicorella i l’aspror de les mans que la conreen. Només tens temps de deixar la maleta i rentar-te les mans. Els teus col·legues t’esperen per anar a dinar.
-
La mar fa el vi. A foc lent el garbina i a la boca, oratjós, s’obre com un delta. Dorc amb aquest vent, cada nit. Brisa oberta a la nafra. A la porta ho resa: garbinada. «Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!». Em creixen a la parra els ulls de la marinada, com un brogit d’ales, alè al vent sense baules, al seu cor vol remor, només llum, només mot i només aire. Taste el punt de salobre i, com un vertigen, el vent a punt, la llengua a punt, el vers a punt. I la sal l’obre: entre el descans atroç i el ritme emmetzinat, el ventre i la sang, l’ala batent, profunda, com una respiració granada, alentida, de paraula no dita.