Ara mateix, davant d’aquesta entrada, l’escriptor voldria descobrir un grau, una via que li permetera salvar el cingle d’aquesta i de les altres entrades que ha d’enllestir per assolir el compromís a què l’obliga, no sols la paraula donada de forma tàcita al Priorat en Persona, sinó sobretot el tracte tan generós de què ha estat objecte per socis, adalils, amfitriona, etc. Sempre l’angoixa de posar-se davant de la pàgina en blanc i no saber per on sortir-se’n, i mira que en du anys i n’hauria d’estar acostumat, perquè escriure és viure constantment en el dubte, en la incertesa, i buscar el cim més alt possible per la via de qüestionar-se el text que es va fent, i el punt de vista que s’ha escollit, i les solucions que s’han adoptat per desembullar el conflicte on s’han abocat els personatges, i el conflicte mateix, i aquest i aquell adjectiu. Dubtar de tot per trobar finalment quin és el millor grau per aconseguir culminar l’obra de la manera més òptima possible. Però, de moment, no els troba, els graus. Ni tan sols el que li permeta culminar aquesta entrada, que pensava senzilla i que ja ha fet i refet milanta vegades. I mira i remira, i busca i rebusca, però, a diferència del Montsant, la literatura no té mapes per descobrir-los.