A la seva vinya, en Jonàs va explicar-nos que les aixades del Priorat són de les més tancades que hi ha perquè s’han d’adaptar a la inclinació dels costers, que aquí fan més pendent que en altres llocs. Aquesta inclinació ha fet impossible la introducció de la maquinària grossa i ha preservat una vella manera de fer, fusió de matèria, idea i gest.
Es podria fer una tipologia de les cultures segons la inclinació del sòl. Hi ha mons de plana, des de Babilònia fins a Barcelona, on el temps passa de pressa, amb l’avidesa de destruir ídols i aixecar-ne de nous. Hi ha mons de verticals abruptes, com els Alps o l’alt Pirineu, on la simple presència de la cultura humana ja representa un esforç; l’home s’hi ha arrapat durant segles, però avui sembla que se’n cansi i que rellisqui avall i que només hi torni a pujar per escalar o esquiar o per jugar d’alguna altra manera amb la muntanya desafiadora. I entremig hi ha les ondulacions contínues del Priorat, que són amables per al caminant i dures per al pagès, que posen límits però també ofereixen dons, que dificulten i preserven.
El moviment de l’aixada prioratina: la civilització com un do del pendent.